Jo he tingut uns pares "dolents"...

No fa gaire a la ciutat brasilera de Maracaípe van desaparèixer dues noies de setze anys. Els seus pares van confessar que no sabien on havien anat a passar el cap de setmana ni tampoc sabien que les acompanyava. Al cap d´uns dies les van trobar assassinades. Mai no s´ha pogut aclarir el crim. Aquest fet va causar una gran commoció en tot el país i molts diaris van publicar la carta d´un conegut psiquiatre. Jo us n´ofereixo una adaptació.

"Jo, vaig tenir molt mals pares. Quan els altres nens menjaven dònuts, patates fregides, macdonalds, llaminadures, gelats, begudes gasoses... a mi m´obligaven a menjar arròs, amanides, carn, peix, verdures, pasta, fruita...

Sempre insistien que els digués on anava. Quan havia de sortir amb amics, no permetien que jo baixés quan tocaven el timbre. Volien que els amics pugessin perquè els volien conèixer. I, de vegades, em deien d´algun que no era recomenable i no volien que hi sortís més. I la meva llibertat?

Més encara: quan els meus amics al dotze o tretze anys , podien tornar tard a la nit, jo vaig haver d´esperar fins al setze anys per poder-ho fer. I quan tornava, sempre m´esperaven desperts per saber com havia anat la festa i en quin estat arribava a casa.

Els pares dels meus amics no els reprenien si estiraven alguna revista del quiosc o agafaven alguna llaminadura del súper. De vegades fins i tot els reien la gesta. A mi, en canvi, m´obligaven a dir el que havia fet i a pagar-ho.

Per culpa dels meus pares em vaig perdre algunes experiències excitants a l´adolescència, com per exemple la droga o l´alcohol, el sexe descontrolat, els robatoris o actes de vandalisme. I mai no vaig poder dormir en una comisaria. Realment eren "uns pares dolents!"

Però ara que sóc un adult honest, respectat i amb la vida ben encarrilada, desitjo ser per als meus fills"un pare dolent" perquè us estimo massa per ser "un pare bo".

Potser el pitjor de la nostra època és que no hi ha suficients "pares dolents".

Lluís Armengol

Una migdiada de dotze anys

Educar deu ser una cosa semblant a espavilar els marrecs i frenar els adolescents. Just al contrari del que fem: no és estrany veure nanos de quatre anys amb cotxet i xumet parlant pel mòbil, ni tampoc ho és veure'n de catorze sense hora de tornar a casa.
N'hem dit sobreprotecció, però és la desprotecció més absoluta: el nen arriba a l'insti sense haver anat a comprar una trista barra de pa, just quan un amic ja s'ha passat a la coca.
Sorprèn que hi hagi tanta literatura mèdica i psicopedagògica per afrontar l'embaràs, el part i el primer any de vida, i es faci un buit fins als llibres de socors per a pares d'adolescents de títols suggerents com El meu fill em pega o El meu fill es droga. Els nens d'entre dos i dotze anys no tenen qui els escrigui.
Des que abandonen el bolquer (ja era hora!) fins que arriben les compreses (i que durin), des que els desenganxes del xumet fins que t'ensumes que s'han enganxat al tabac, els pares fem una cosa fantàstica: descansem. Reposem forces de l'estrès d'haver-los parit i ensenyat a caminar i ens en desentenem fins que tocarà anar-los a buscar de matinada a la disco. Ara que per fi tornem a poder dormir, i fins que la por a l'accident de moto ens torni a desvetllar, fem una migdiada educativa de deu o dotze anys.
Algú s'esgarrifarà pensant que aquest període és precisament el moment clau per educar-los. Tranquil, que per alguna cosa els portem a l'escola. I si arriben immadurs a primer d'ESO que ningú no pateixi, allà els esperen els col•legues de batxillerat que ens els sobre espavilaran en un curs i mig, màxim dos. Al model de pares que sobre protegeix els petits i abandona els adolescents ningú no els podrà acusar d'haver fracassat educant els seus fills. No ho han ni intentat.

Carles Capdevila / Periodista